Abr
8
La importància de perdonar i de demanar perdó


Siguem sincers, a ningú li agrada reconèixer els seus errors. Quan som petits s’espera que ens disculpem quan fem mal als nostres amics, companys o familiars, però, amb el temps, sembla que aquesta facultat va disminuint i en el seu lloc moltes vegades s’instal·la l’orgull, l’arrogància o la covardia.

Hi ha moltes circumstàncies diàries en què ens trobem que hauríem de demanar perdó o perdonar, així que com més aviat comprenguem que és un tema amb el qual cal viure diàriament, abans ens acostumarem a perdonar amb facilitat i sense reserves. “Mai arruïnis una disculpa amb una excusa”, va dir Benjamin Franklin.

“Perdoneu i sereu perdonats” (Evangeli, Lluc 06:37)

I podríem afegir: “… i entrareu al Regne dels optimistes”. I és que el perdó és la manera de reconciliar qualsevol relació ferida i un pas necessari cap a la convivència. Encara que a vegades costa fer aquest pas tan simple, que es resumeix en dues paraules: “ho sento”. La realitat és que resistir-se a perdonar crueltats, errades o traïcions és una resposta molt humana, tot i que hi ha persones que perdonen amb més facilitat que altres. El curiós és que, davant els mateixos greuges o ultratges, com més optimista és la persona, més gran és la seva inclinació a perdonar.

El perdó és saludable.

Perdonar i ser perdonat és clau per al benestar físic i emocional. D’entrada, beneficia el cor, la pressió arterial, el sistema immunològic i l’estat emocional, tal com demostren alguns estudis realitzats a la Universitat de Stanford (on també s’ofereixen tallers específics del perdó). De fet, la capacitat de perdonar és una qualitat molt útil per conviure, especialment a l’hora de resoldre els conflictes quotidians en la relacions amb els altres. Distanciar-se d’un fet dolorós i alliberar-se dels prejudicis passats facilita la pau interior.

“Una disculpa sincera és la superpega que ho repara gairebé tot”, Lynn Johnston, caricaturista canadenc.

No perdonar, per contra, només produeix més dolor. El problema dels que no perdonen és que romanen estancats en el seu passat dolorós, obsessionats, amargats, i de vegades ofuscats amb les venjances. Viuen presos del seu propi rencor i no aconsegueixen la pau interior.

Perdonar o no, una opció personal

El baix-baríton nord-americà Simon Estes, nét d’esclaus i hereu d’un passat difícil, és un exemple del que significa perdonar per avançar. Explica que el seu pare patia forts dolors abdominals que el metge va identificar com una malaltia cardiovascular. Veient que no millorava, el jove Simon va demanar al metge un reconeixement cardiològic. No obstant això, aquest es va negar i li va dir que el seu pare moriria igualment. L’endemà el seu pare va morir, però d’apendicitis.

El lògic hagués estat odiar al metge i negar-li el perdó. No obstant això, la seva mare li va recordar que no calia odiar, perquè quan l’amargor s’instal·la al cor, aquest es malalta. I li va fer cas.

Estes no coneix la rancúnia i pensa que “cal tenir el valor de perdonar”. Segueix en actiu i recapta fons per a la lluita contra la malària a l’Àfrica. A part, té la seva pròpia Fundació que ajuda als joves sense recursos per poder estudiar una carrera.

El perdó no fa que s’oblidi el mal, però sí ajuda a explicar-ho i entendre-ho des d’una perspectiva menys personal i més àmplia. Indueix acceptar que els errors, el sofriment i la maldat formen part de la vida. Potser va ser per això que el poeta anglès Alexander Pope va dir allò que “errar és humà; perdonar, diví “.

Fonts i més informació:

Cor i ment, Valentín Fuster y Luis Rojas Marcos (Planeta)

Universitat de Stanford

La Vanguardia (La Contra)

Imatge: Pinterest

Organitzadors
Fundació SHE Ajuntament de Cardona
Vols seguir informat?
© 2014 Fundació SHE Tots els drets reservats.
Arriba